El festival Miniput a tancat les seves portes un any més amb els deures ben fets. Apropant les darreres tendències televisives a la ciutat més preocupada per la avantguarda audiovisual del nostre país.
Més de dues-centes persones han assistit de mitjà, a totes les sessions de la mostra tot un èxit per als seus organitzadors, però també implica que molts estudiants i professionals han volgut apropar-se al CCCB per veure que si cou a la resta del món.
Potser podríem matissar si tot allò que s’emet a la mostra és de qualitat, tal i com abandera el títol del festival. Crec però que si hi ha formats que no ho són, precisament s’emeten com a denúncia, per poder crear un espai de debat.
El Miniput ens permet veure la televisió amb uns altres ulls, donar-nos la distància suficient per analitzar-la. Ens dona també eines per poder ser crítics amb tot allò que veiem, trencar amb els clixés, les estructures repetitives i gastades de la nostra programació. Ens apropa a formes diferent i alternatives, com a joves ens dona un nou alè, per poder ser innovadors, per experimentar amb l’audiovisual. Amb identitat i segell de qualitat.
I per tots aquells que no puguin assistir al proper INPUT 2010 celebrat al maig a Budapest, tindrà una nova oportunitat de fer un tastet a Barcelona al 16ª MINIPUT.
dilluns, 14 de desembre del 2009
Més MINIPUT
El MINIPUT va oferir tot una sessió continua de formats com ara el genial i arriscat documental-web “Gaza-Sderot”, on dos realitats diàries son plasmades en dos minuts d’imatges, Israelians i Palestins vistos com a ciutadans anònims que no aturen la seva vida diària, els seus somnis o els seus malestars tot i el conflicte existent. La gent d’Art France va emetre cada dia durant dos mesos aquests petits retrats d’aquests conciutadans.
Amb la presencia de representants de la sèrie irlandesa “Frankie”, és va passar un fragment de la que s’ha considerat una de les millors ficcions de l’any. Frankie un adolescent que és prepara per ser pare, que tot i pensar que pot ser un bon pare poc a poc se n’adona dels inconvenients i les dificultats que portarà aquest important fet a la seva vida.
Seguidament és gaudir d’un documental rus que dona una visió més optimista dels treballadors d’una fàbrica de vidre que ha quedat en desús. “Crystal word” és mostra en forma de docu-opera amb una interessant perspectiva, la narració de la qual, és porta a terme a partir de la dissecció de l’esperit del treball amb el vidre per mitjà dels seus sons i de imatges.
Finnish Bradcasting Comapny-YLE produeix un programa d’entreteniment en clau de judici. “The veredict” persones influents de les altes esferes socials (polítics, dirigents, etc.) són acusats per les seves “males” accions que afecten als ciutadans.
El funcionament és el d’un judici normal, els acusats és defensen amb tota la pressió afegida de fer-ho davant d’una gran audiència.
“My blood is red like your” és el nom del nou documental de Chaim Yavin, el presentador més conegut de les notícies israelianes, fa un treball de denúncia a través de cinc episodi, de la discriminació existent dels àrab en el seu propi país. El mateix director comentar part del seu treball.
El programa que va concloure la mostra fou “Liverpool Nativity” una autèntic “flashmob” que només pot produir la BBC. El programa converteix tota la ciutat de Liverpool en un gran plató amb un muntatge espectacular per tal de representar el naixement de Jesús en versió d’avui. Conduït per Àngel Gabriel i explicada per mitjà de cançons de grups populars de Liverpool com ara els Beatles, els Zutons, etc.
*Aquesta entrada ha estat confeccionada gràcies a la informació de la web oficial de la mostra http://www.upf.edu/miniput/
Amb la presencia de representants de la sèrie irlandesa “Frankie”, és va passar un fragment de la que s’ha considerat una de les millors ficcions de l’any. Frankie un adolescent que és prepara per ser pare, que tot i pensar que pot ser un bon pare poc a poc se n’adona dels inconvenients i les dificultats que portarà aquest important fet a la seva vida.
Seguidament és gaudir d’un documental rus que dona una visió més optimista dels treballadors d’una fàbrica de vidre que ha quedat en desús. “Crystal word” és mostra en forma de docu-opera amb una interessant perspectiva, la narració de la qual, és porta a terme a partir de la dissecció de l’esperit del treball amb el vidre per mitjà dels seus sons i de imatges.
Finnish Bradcasting Comapny-YLE produeix un programa d’entreteniment en clau de judici. “The veredict” persones influents de les altes esferes socials (polítics, dirigents, etc.) són acusats per les seves “males” accions que afecten als ciutadans.
El funcionament és el d’un judici normal, els acusats és defensen amb tota la pressió afegida de fer-ho davant d’una gran audiència.
“My blood is red like your” és el nom del nou documental de Chaim Yavin, el presentador més conegut de les notícies israelianes, fa un treball de denúncia a través de cinc episodi, de la discriminació existent dels àrab en el seu propi país. El mateix director comentar part del seu treball.
El programa que va concloure la mostra fou “Liverpool Nativity” una autèntic “flashmob” que només pot produir la BBC. El programa converteix tota la ciutat de Liverpool en un gran plató amb un muntatge espectacular per tal de representar el naixement de Jesús en versió d’avui. Conduït per Àngel Gabriel i explicada per mitjà de cançons de grups populars de Liverpool com ara els Beatles, els Zutons, etc.
*Aquesta entrada ha estat confeccionada gràcies a la informació de la web oficial de la mostra http://www.upf.edu/miniput/
divendres, 11 de desembre del 2009
Parlar sense dir res
Víctor Carrera, corresponsal de guerra, productor del documental “Balsers” i actual Director de Relaciones Internacionals de TV3, ens mostra un documental rus que denúncia i posa al descobert tot el huracà que provoquen els polítics en una trobada del G-8. Carrera confessava que li encantava aquest documental pel treball fet per aquest atrevit periodista que parla per les imatges.
“Unseen” és el treball acurat d’un reporter de la televisió pública de San Petesburg, que estava encarregat de cobrir el G-8. I que després de ser testimoni de primera mà del que allí passava, decideix plasmar l’altre cara d’una gran cimera, realitzant un exercici sensacional, intentant dir coses i fer llegir a la gent entre línees.
El documental mostra que encara que aparentment la cimera és una basa d’oli i tot està al seu lloc, la ciutat és assetjada com si d’un atac o guerra és tractés. Militars tallant els carrers per deixar passar la comissava, comprovació de passaports de tots els veïns, helicòpters radiografiant els carrers a totes hores, tot una ciutat pertorbada i potes en l’aire.
L’autor denúncia sutilment tot aquest allau de fets, amb una anècdota un fet aïllat i aparentment insignificant, que reflexa la violència silenciosa i l’abús que exerceix el poder, el tancament d’un cementiri per trobar-se a tocar del lloc on es celebra la cimera, impedint als familiars portar flors o visitar al seus morts.
Unseen mostra la creu de la trobada, la pompositat del protocol per part dels dirigents i caps de govern de les majors potencies mundials, la hipocresia i la parafernàlia pròpia de la polític vers el malestar del poble.
Treball propi dels agosarats que volen denunciar i rebel•lar-se davant un estat en dictadura, un poder opressor o potser per tot un sistema (capitalista). Un autèntic treball de parlar sense dir res.
“Unseen” és el treball acurat d’un reporter de la televisió pública de San Petesburg, que estava encarregat de cobrir el G-8. I que després de ser testimoni de primera mà del que allí passava, decideix plasmar l’altre cara d’una gran cimera, realitzant un exercici sensacional, intentant dir coses i fer llegir a la gent entre línees.
El documental mostra que encara que aparentment la cimera és una basa d’oli i tot està al seu lloc, la ciutat és assetjada com si d’un atac o guerra és tractés. Militars tallant els carrers per deixar passar la comissava, comprovació de passaports de tots els veïns, helicòpters radiografiant els carrers a totes hores, tot una ciutat pertorbada i potes en l’aire.
L’autor denúncia sutilment tot aquest allau de fets, amb una anècdota un fet aïllat i aparentment insignificant, que reflexa la violència silenciosa i l’abús que exerceix el poder, el tancament d’un cementiri per trobar-se a tocar del lloc on es celebra la cimera, impedint als familiars portar flors o visitar al seus morts.
Unseen mostra la creu de la trobada, la pompositat del protocol per part dels dirigents i caps de govern de les majors potencies mundials, la hipocresia i la parafernàlia pròpia de la polític vers el malestar del poble.
Treball propi dels agosarats que volen denunciar i rebel•lar-se davant un estat en dictadura, un poder opressor o potser per tot un sistema (capitalista). Un autèntic treball de parlar sense dir res.
La cançó que se’ns quedà gravada
Nicolàs juntament amb Joan Pavia, el també director de “Sense embuts” i responsable de “Un lloc estrany” i “Dies de transició”, presentaren un “infotainment” Noruec, del qual podrem gaudir a casa nostra ja que TV3 la comprada per la propera temporada.
A la presentació del programa “Can’t get out of my head” assistí el seu productor Ingar Kristiansen el qual desvetllar algun dels secrets de l’èxit, per tercera temporada, d’aquest programa dedicat a la música, un tema molt trillat en aquests moments a la televisió.
Aquest no és un programa d’estrelles i estrellats, ni de talents. La seva línea és molt diferent, diríem que d’una manera entretinguda i amena vol investigar aquelles cançons que any rere any queden gravades al nostre cap. Cada programa elegeix una cançó popular del país per analitzar i diseccionar quasi amb metodologia científica (causal plausible) aquest per que?
Cerquen entre professionals, crítics de música, camparen la mateixa cançó amb altres estils, adaptacions per donar-li la volta. La comparen amb coses quotidianes, pregunten a científics. Demanen a la gent del carrer que la cantin, sobre que li recorda, per que se’n recorden. Entrevisten als cantants originals i esbojarrades.
Son les bandes sonores de la nostra vida, el programa és molt accelerat i el presentador és molt desenfadat.
Segons el mateix Kristiansen “ el ganxo són les cançons que han arribat a Hits i s’han negat a morir”. Al preguntar pel seu nom el productor explicà que “Significa alguna cosa que sigui residual a la memòria”. També enganxa pel seu presentador, que era una estrella del pop i connecta molt be amb els cantants i amb el públic.
Segons Kristiansen va ser tot un repte fer accessible la teoria de la música i el seu caràcter universal.
A la presentació del programa “Can’t get out of my head” assistí el seu productor Ingar Kristiansen el qual desvetllar algun dels secrets de l’èxit, per tercera temporada, d’aquest programa dedicat a la música, un tema molt trillat en aquests moments a la televisió.
Aquest no és un programa d’estrelles i estrellats, ni de talents. La seva línea és molt diferent, diríem que d’una manera entretinguda i amena vol investigar aquelles cançons que any rere any queden gravades al nostre cap. Cada programa elegeix una cançó popular del país per analitzar i diseccionar quasi amb metodologia científica (causal plausible) aquest per que?
Cerquen entre professionals, crítics de música, camparen la mateixa cançó amb altres estils, adaptacions per donar-li la volta. La comparen amb coses quotidianes, pregunten a científics. Demanen a la gent del carrer que la cantin, sobre que li recorda, per que se’n recorden. Entrevisten als cantants originals i esbojarrades.
Son les bandes sonores de la nostra vida, el programa és molt accelerat i el presentador és molt desenfadat.
Segons el mateix Kristiansen “ el ganxo són les cançons que han arribat a Hits i s’han negat a morir”. Al preguntar pel seu nom el productor explicà que “Significa alguna cosa que sigui residual a la memòria”. També enganxa pel seu presentador, que era una estrella del pop i connecta molt be amb els cantants i amb el públic.
Segons Kristiansen va ser tot un repte fer accessible la teoria de la música i el seu caràcter universal.
Queixes tres delícies
Fúlvia Nicolàs, directora i responsable de series documentals com "Sense embuts" o d'"Un lloc estrany" produïdes per a Televisió de Catalunya, presentà a la sessió de tarda de la mostra, un particular magazine nominat als premis televisius asiàtics.
Nicolàs comentava als assistents que la seva elecció trencava la línea que havia tingut el festival fins al moment, ja que el magazine Corea era molt esbojarrat en el seu format, “molt asiàtic” en paraules de la mateixa directora. També advertí de la sorpresa que podia provocar, en nosaltres com a espectadors, sinó estàvem acostumats al tarannà dels programes orientals.
“Zero Complaints” és un programa de queixes amb un estil molt salvatge, amb una posada en escena una mica “Freak” i més proper a l’estil “manga”. En el magazine és recull denúncies que fa el telespectador, d’abusos d’empreses i corporacions. Moltes vegades aquesta queixa és enviada pel mateix treballador en forma de vídeo, moltes vegades com a “càmera oculta”. El programa aborda la queixa des de diverses perspectives però amb una línea altament desenfadada. Algun presentador del programa és presenta a l’empresa provocant situacions rocambolesques. La manera de conducció del programa és un tant caòtica, podríem fer un símil amb algun programa del cor i safareig que darrerament destaquen en la graella de la programació de tarda.
Defuig dels programes de denúncia convencionals de casa nostra, no esta basada en la crispació, hi ha molt d’humor, potser el podríem emparentar amb l’antic “CQC” però molt més “freak”.
Nicolàs comentava als assistents que la seva elecció trencava la línea que havia tingut el festival fins al moment, ja que el magazine Corea era molt esbojarrat en el seu format, “molt asiàtic” en paraules de la mateixa directora. També advertí de la sorpresa que podia provocar, en nosaltres com a espectadors, sinó estàvem acostumats al tarannà dels programes orientals.
“Zero Complaints” és un programa de queixes amb un estil molt salvatge, amb una posada en escena una mica “Freak” i més proper a l’estil “manga”. En el magazine és recull denúncies que fa el telespectador, d’abusos d’empreses i corporacions. Moltes vegades aquesta queixa és enviada pel mateix treballador en forma de vídeo, moltes vegades com a “càmera oculta”. El programa aborda la queixa des de diverses perspectives però amb una línea altament desenfadada. Algun presentador del programa és presenta a l’empresa provocant situacions rocambolesques. La manera de conducció del programa és un tant caòtica, podríem fer un símil amb algun programa del cor i safareig que darrerament destaquen en la graella de la programació de tarda.
Defuig dels programes de denúncia convencionals de casa nostra, no esta basada en la crispació, hi ha molt d’humor, potser el podríem emparentar amb l’antic “CQC” però molt més “freak”.
Nova ficció. El traspàs de fronteres.
Paco Escribano presenta una film ficció-drama de producció Holandesa creada pel director Pieter Kuijpers. Aquesta peça va una mica més pel que fa la nova ficció caracteritzada per cerca uns personatges més tridimensionals, més reals i més complicats. Un perfil que s’allunya del heroi, on la frontera del be i el mal és més difós, em dolents carismàtics com “House”, els “Soprano” o “Dexter”. En aquest casos però, tot i que tots tenen un costat dolent o actuen fora de la llei, sempre legitimen els seus actes, en una mena de codis que poden ser acceptats per l’espectador. Aquest no és el cas de “Nothing to lose”.
El protagonista Johan, ha estat declarat culpable per a l'assassinat del seu pare i germana, restant tancat en un hospital per a criminals amb desordre psíquic durant anys. És presenta una darrera esperança per sortir lliure, si la seva mare declara a favor seu, explicant al jutge que Johan matà al seu pare per defensar la seva germana, a la qual el pare maltractava. Espera doncs, que la seva mare amb la que no ha parlat durant molts anys, es presenti. Tanmateix, la seva mare no apareix. Adonant-se que esta fora d'opcions, s'escapa i decideix trobar la seva mare, per exculpar-se.
És perseguit per la policia d’aprop per la policia i en un intent bastant desesperat de quedar-se fora de les seves mans, segresta una noia de 13 anys, Tessa. Junts condueixen a través dels Països Baixos i Bèlgica per trobar la seva mare.
L’interessant d’aquesta ficció és troba en el tractament que el protagonista te amb l’ostatge, que pateix al principi una mena de “síndrome d’Estocolm” que amb el temps i per les diferents accions que passen a la trama és van difuminant . També creix una mena “enamorament”per part de Johan cap a la menor.
El film tracta d’“humanitzà” a aquest pertorbat mental i donar màniga ampla el desenllaç de l’obra. En relació a com és tracta, la comentada frontera entre el be i el mal que en aquest cas, és superada amb un “tot si val” que te com a conseqüencia un sabor agre. No és presenta justificació, simplement s’intenta plasmar un tarannà malalt, sense final feliç, és això transgressor ?
El protagonista Johan, ha estat declarat culpable per a l'assassinat del seu pare i germana, restant tancat en un hospital per a criminals amb desordre psíquic durant anys. És presenta una darrera esperança per sortir lliure, si la seva mare declara a favor seu, explicant al jutge que Johan matà al seu pare per defensar la seva germana, a la qual el pare maltractava. Espera doncs, que la seva mare amb la que no ha parlat durant molts anys, es presenti. Tanmateix, la seva mare no apareix. Adonant-se que esta fora d'opcions, s'escapa i decideix trobar la seva mare, per exculpar-se.
És perseguit per la policia d’aprop per la policia i en un intent bastant desesperat de quedar-se fora de les seves mans, segresta una noia de 13 anys, Tessa. Junts condueixen a través dels Països Baixos i Bèlgica per trobar la seva mare.
L’interessant d’aquesta ficció és troba en el tractament que el protagonista te amb l’ostatge, que pateix al principi una mena de “síndrome d’Estocolm” que amb el temps i per les diferents accions que passen a la trama és van difuminant . També creix una mena “enamorament”per part de Johan cap a la menor.
El film tracta d’“humanitzà” a aquest pertorbat mental i donar màniga ampla el desenllaç de l’obra. En relació a com és tracta, la comentada frontera entre el be i el mal que en aquest cas, és superada amb un “tot si val” que te com a conseqüencia un sabor agre. No és presenta justificació, simplement s’intenta plasmar un tarannà malalt, sense final feliç, és això transgressor ?
Una història sense imatges
Jordi Balló, professor de Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra i cap d’exposicions del CCCB, fou l’encarregat de presentar en aquest cas, no un programa de televisió sinó un documental en format de llarg metratge. Balló explicà que l’elecció d’aquest docu-drama, residia en la grandesa del seu director Brett Morgan per explicar “un fragment de la història sense tenir imatges” .
“Chicago 10” és una peça que intenta representar amb l’ajut de l’animació per ordinador, els silenciats judicis que tingueren lloc a la ciutat de Chicago, on una sèrie de joves varen ser acusats per suposada “conspiració” per manifestar-se contra la guerra del Vietnam, durant el transcurs de la Convenció Nacional Democràtica de 1968.
El documental va sorprendre gratament als assistents del auditori del CCCB que van aplaudir al finalitzar aquesta gran obra denuncia. Queda latent, en les dues hores de projecció, que realment es pot posar imatges a un fet que no ha quedat registrat audiovisualment, sembla absurd però en quest mon on la televisió és la finestra a la realitat, tot allò que no esta registrat no existeix per l’opinió pública.
Gràcies a les transcripcions del judici, les diverses investigacions i les entrevistes que l’equip del documental va realitzar als protagonistes del cas, “Chicago 10” aconsegueix reconstruir satisfactòriament tot allò que va passar en el judici contra aquells “Hippies” que és manifestaren per canviar el sistema.
El docu-drama animat és complementa amb les imatges reals de les manifestacions, cargues policials i diverses entrevistes que foren emeses per televisió per una audiència de més de cinquanta milions de persones, un fet històric.
Esta previst una videoconferència amb el seu director, que no és va poder realitzar per problemes tècnics. Morgan tenia interès per donar veu a uns judicis que havien estat vetats pel govern, segons ha manifestat, el seu afany residia en “ mentalitzar la gent sobre el dret que tenen per exercí els seus drets constitucionals a través de recuperar una història de fa més de cinquanta anys per a les noves generacions”.
Tècnicament les transicions entre les imatges reals i les animades és perfecte, la fusió entre imatges en les diverses declaracions dels personatges del judici creen una autèntica recreació dels fets amb una dimensió cinematogràfica. És una porta oberta a d’altres formats i produccions que vulguin pal•liar l’absència de imatges. Una opció més recurrent que els muntatges d’imatges i veu en off utilitzats com a recurs per absències puntuals d’imatges. El treball hibridat imatge real – imatge animada ens permet fer peces de gran format amb sentit audiovisual per l’espectador.
“Chicago 10” és una peça que intenta representar amb l’ajut de l’animació per ordinador, els silenciats judicis que tingueren lloc a la ciutat de Chicago, on una sèrie de joves varen ser acusats per suposada “conspiració” per manifestar-se contra la guerra del Vietnam, durant el transcurs de la Convenció Nacional Democràtica de 1968.
El documental va sorprendre gratament als assistents del auditori del CCCB que van aplaudir al finalitzar aquesta gran obra denuncia. Queda latent, en les dues hores de projecció, que realment es pot posar imatges a un fet que no ha quedat registrat audiovisualment, sembla absurd però en quest mon on la televisió és la finestra a la realitat, tot allò que no esta registrat no existeix per l’opinió pública.
Gràcies a les transcripcions del judici, les diverses investigacions i les entrevistes que l’equip del documental va realitzar als protagonistes del cas, “Chicago 10” aconsegueix reconstruir satisfactòriament tot allò que va passar en el judici contra aquells “Hippies” que és manifestaren per canviar el sistema.
El docu-drama animat és complementa amb les imatges reals de les manifestacions, cargues policials i diverses entrevistes que foren emeses per televisió per una audiència de més de cinquanta milions de persones, un fet històric.
Esta previst una videoconferència amb el seu director, que no és va poder realitzar per problemes tècnics. Morgan tenia interès per donar veu a uns judicis que havien estat vetats pel govern, segons ha manifestat, el seu afany residia en “ mentalitzar la gent sobre el dret que tenen per exercí els seus drets constitucionals a través de recuperar una història de fa més de cinquanta anys per a les noves generacions”.
Tècnicament les transicions entre les imatges reals i les animades és perfecte, la fusió entre imatges en les diverses declaracions dels personatges del judici creen una autèntica recreació dels fets amb una dimensió cinematogràfica. És una porta oberta a d’altres formats i produccions que vulguin pal•liar l’absència de imatges. Una opció més recurrent que els muntatges d’imatges i veu en off utilitzats com a recurs per absències puntuals d’imatges. El treball hibridat imatge real – imatge animada ens permet fer peces de gran format amb sentit audiovisual per l’espectador.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
